Canvis en l’esfera familiar: causes i conseqüències

D’una banda, Madame Martine Segalen, reconeguda etnòloga a França, els principals interessos científics de la qual se centren en l’estudi de la família com a institució social (González, 1990). En Una institución viva, resistente y en transformación (2012), Segalen ens ofereix un ràpid recorregut al llarg de la història de l’evolució de l’organització familiar en la societat. Tal com exposa l’autora, els canvis de l’esfera familiar repercuteixen en la forma de criar i educar els fills, ja que aquestes mutacions en les estructures socials han conduït, consegüentment, a noves formes de parentalitat, és a dir, a noves formes relacionals entre pares i/o mares i fills. De l’altra, el sociòleg i educador Jordi Collet Sabé ens posa de manifest, així mateix, la manera com han incidit les transformacions en l’organització familiar al llarg del temps així com, per tant, en les relacions paterno-filials que avui dia s’estableixen. A fi de respondre al incessant canvi de les estructures socials que ens acompanya des de gairebé les tres últimes dècades, Collet fa una crida d’atenció tant a la comunitat educativa, com a famílies, associacions i administracions i ens convida a reflexionar sobre la necessitat d’assumir responsabilitats mútues pel que fa a l’educació i socialització dels infants.

A Una institución viva, resistente y en transformación es presenta la institució familiar com un dels components socials principals i indispensables per a la socialització del nen. Segalen ens dibuixa el recorregut dels diferents models de família fins a arribar als nostres dies. Segons Henri Mendras, es tracta d’una transformació social que pot influenciar (inclús “debilitar”) les relacions de filiació i, consegüentment, en la construcció de personalitat dels nens (citat a Segalen, 2012). Això és, en qualsevol dels casos, per a Segalen (2012), la família del món contemporani —sigui quina sigui la seva organització— segueix constituint-se com el primer lloc de protecció de l’individu i de socialització del nen. Així mateix, en detriment dels conceptes paternitat i maternitat, sorgeix el de parentalitat com a resposta a les noves estructures socials, a fi d’evitar el trencament legal que estableix el vincle contractual i de responsabilitat entre pares i fills. Tot progenitor té l’obligació moral i legal d’emparar el seu fill i atorgar-li una educació, a fi que pugui esdevenir una persona capaç d’inserir-se en la societat sense impediments. És a dir, independentment de la seva estructura i diversitat, la família com tal és el primer lloc responsable i irreemplaçable per a la protecció i socialització dels més petits.

En la mateixa línia, Jordi Collet a Famílies noves: educacions noves i relacions noves amb l’escola ens mou a reflexionar sobre les transformacions de les relacions familiars durant les darreres dècades i les seves implicacions sobre l’acció educativa. A més, el sociòleg analitza breument aquells aspectes que requereixen especial atenció en relació amb aquests canvis. Segons l’autor, hi ha una tendència a culpabilitzar-nos els uns als altres, amb la qual cosa es crea “un clima d’acusació mútua creixent entre progenitors i docents” (Collet, 2012). És per aquest motiu que Collet ens insta a desfer-nos d’aquesta tendència a responsabilitzar l’altre i, altrament, a crear sinèrgies entre família, comunitat i escola, per tal de garantir el millor creixement de l’infant. Així doncs, a fi d’aconseguir una cohesió social que resulta ineludible, l’autor ens convida a pensar sobre una corresponsabilització entre famílies, societat i experts de l’àmbit de l’educació.

En el decurs dels darrers anys, la societat ha avançat de forma frenètica. El ritme de constant canvi s’ajusta als avenços tecnològics i d’aquí el que anomenem “societat de la informació”, una societat en què —en contraposició a una societat industrial— les tecnologies faciliten i distribueixen la informació, de la mateixa forma que juguen un paper vital en el les activitats que ens envolten en el nostre dia a dia. Sense gairebé adonar-nos-en, hem passat en tant sols un parell de dècades a ser una societat depenent dels mitjans de comunicació i avenços tecnològics, els quals ens fan la vida aparentment més senzilla. De forma anàloga, a causa dels canvis tant econòmics com socials —com ara el paper de la dona cada vegada més potent en el món laboral o les noves funcions matrimonials—, les estructures socials muten, fet del qual el sistema educatiu s’ha de fer càrrec per tal de continuar en paral·lel a totes a aquestes transformacions que ens passen per davant i que, inevitablement, alteren els tipus de vincles entre tots els individus de la societat i les seves institucions —la familiar, una d’elles. L’escola, a més, ha de deslligar-se del model que emula una societat basada en una economia industrial i que percep l’infant com a simple recipient per omplir de coneixements, propi de l’educació bancària, terme que encunyà Paulo Freire en la seva obra Pedagogía del oprimido (1995). És a dir, el nen ha de ser el principal agent actiu a l’aula i no s’ha de concebre com un simple receptacle a qui transmetre contingut. El sistema educatiu ha d’estar constituït no sols per nens i mestres, sinó que també per pares, mares, associacions i altres entitats i/o institucions que s’impliquin en l’educació dels qui conformen la base de la nostra societat: els nens.

En conclusió, ens trobem en una societat de canvis incessants que, per consegüent, requereixen d’una constant readaptació. Per aquest motiu, les escoles han de respondre-hi i adaptar-se a una nova concepció educativa. Les famílies canvien, les tecnologies evolucionen i la societat en el seu conjunt hauria de lluitar i coresponsabilitzar-se amb l’escola per poder oferir als nens les millors oportunitats de futur i de forma equitativa, independentment del seu entorn. En definitiva, una economia principalment terciària, l’emancipació de la dona i el canvi del seu rol a la societat són (entre d’altres) els factors principals que han anat influint en aquesta mutació de l’esfera familiar. Com a conseqüència, les relacions paterno-filials s’han anant modificant d’igual manera, amb la qual cosa els patrons relacionals entre progenitors i fills han canviat de forma inexorable. Això no obstant, família i escola han d’anar de la mà sense descuidar l’educació dels nostres nens, que requereixen de la nostra protecció i emparament, per damunt de tot.

Collet, J. (2012) Famílies noves: educacions noves i relacions noves amb l’escola. Revista Guix (núm. 382) , pp. 35-40

Freire, P. (1995). Pedagogía del oprimido. 1ª ed. Madrid: Siglo Veintiuno de España.

González, J. (1990). De la etnología en Francia. Entrevista con Martine Segalen. [online] Ugr.es. Disponible a: http://www.ugr.es/~pwlac/G07_02Martine_Segalen.html [Últim accés el 20 Feb. 2017].

Segalen, M. (2012) Una institución viva, resistente y en transformación. En Noves formes de família. Barcelona. Ajuntament de Barcelona, pp 8-14.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *